Quan parlem de les possibilitats d’endegar un estat independent a partir dels resultats del 27 de setembre ho fem, sovint, en termes d’ocasió única i definitiva, com si en un futur imminent ja no fos possible replantejar-la en cap més ocasió. Això és així per la percepció estesa entre els defensors d’un estat català que el resultat serà molt ajustat, com a mínim ajustat en nombre de vots.
També parlem en termes durs de les conseqüències que tindria no aconseguir engegar el procés a causa de la reacció de l’estat espanyol, de l’esclafament de les institucions i dels àmbits legislatius propis de l’autonomia catalana, com si l’única alternativa possible fos un període tenebrós.

Els que pensem així ho fem enduts per les emocions del moment i, segurament, no tenim prou en compte que els processos tenen uns temps de gestació propis, independent de les nostres urgències. Si ho comparem amb la situació general de la nostra Europa, el que hem fet és extraordinari, gairebé fora mesura, i hem avançat amb molta fermesa en el si del cos més decisiu de la societat, la classe mitjana, un segment necessàriament transversal en tots els camps, que aplega persones d’origen i de pensament polític, econòmic i cultural divers.
Però si ho poguéssim veure des de fora de l’entramat emocional, com ho pot fer, per exemple, un americà, entendríem que aquesta fermesa, tard o d’hora, ara o d’aquí a poc temps, acabarà marcant el rumb dels esdeveniments; de fet ja els ha marcat i la situació a l’estat espanyol –i més a partir de les eleccions al congrés del diputats de finals d’any– mai més serà la mateixa.

La coherència amb què s’han reunit tantes voluntats diverses s’ha construït d’una manera intuïtiva, amb intel·ligència col·lectiva, posant l’èmfasi en dos factors que reuneixen el pensament majoritari a Catalunya sense provocar recels: el sentiment de dignitat democràtica vexada i el d’un maltractem econòmic continuat. Per a la classe mitjana, a hores d’ara, el resultat majoritari d’aquest sentiment ha estat optar per un estat propi vistes les nul·les expectatives de canvi radical en les estructures polítiques de l’estat espanyol, és a dir, d’un canvi que resumís les demandes catalanes en un punt essencial d’una hipotètica nova constitució espanyola: el reconeixement del dret a la separació.

Els partidaris de la independència no hem d’oblidar que aquesta demanda aplega una part encara més àmplia de catalans, la que coincideix, en gran mesura, amb el conjunt de ciutadans que acceptarà democràticament el resultat plebiscitari de la votació encara que no hagi estat un referèndum formal. Aquest segment afegit representa una franja important de la nostra societat que, entre altres causes, té raons objectives per sentir-se marginada del poder polític, que s’ha sentit sempre en un segon terme. Bona part d’aquest sector pertany a la classe mitjana, socialment conscienciada, i a la classe obrera dels barris de pobles i ciutats amb menys recursos de les àrees metropolitanes; representa milers i milers de ciutadans que viuen el procés amb recel: per una banda perquè no s’han sentit interpel·lats des de bon començament, per l’altra, perquè se senten instrumentalitzats (“ara que ens necessiteu, ara penseu en nosaltres”). Aquest sector reclama veu pròpia i ho vol resoldre a la seva manera, sense barrejar-se amb els defensors del procés d’independència. Encara que l’independentisme cregui equivocada aquesta posició pensem que és un error no establir lligams intensos amb ells, emocionals i pràctics. I no s’hi val a argüir la presència de reaccions pròpies d’un personalisme ferit (on no n’hi ha d’aquestes reaccions?).

Finalment, hi ha el sector dels catalans absolutament contraris al dret a decidir, que inclou aquells catalans que se senten fins i tot agredits pel procés i que no acceptaran el resultat de les urnes si els és contrari. De partida és una posició que hem d’entendre com a absolutament respectable, entre altres motius perquè els processos personals d’acceptació tenen ritmes i temps propis; no es poden forçar. És impropi assenyalar-nos i marginar-nos entre nosaltres, és imperiosament necessari que com a persones ens sentim acceptats amb sinceritat malgrat l’absoluta discrepància política. Aquest simple pensament pot representar una bufetada per als qui hem patit pel nostre catalanisme, i encara pot resultar més difícil de dur a la pràctica sense ingredients de condescendència ni paternalisme. Cal bandejar-los; es tracta de respecte i de reconeixement, senzillament això. I sigui quin sigui el resultat de la votació, la nova situació ens demanarà, encara, un grau més de maduresa!

El canvi radical de panorama que es dibuixa l’endemà de les eleccions del 27 de setembre, cas de guanyar les opcions independentistes, no es podrà dur a bon terme sense una gegantina pressió popular. Tots sabem, tots, d’una i altra banda, que si es produeix aquesta pressió indefectible els poders econòmics no deixaran més opció a l’estat espanyol que l’aconseguiment d’un acord, és a dir, que s’optarà pel “mal” menor entenent que per al món internacional aquest “mal” serà, comptat i debatut, bàsicament simbòlic pel que representa d’antecedent. Una altra conseqüència important a tenir en compte, difícil d’assumir i d’entendre pels afectats (amb poques excepcions, entre elles la del principal actor polític del procés després del mateix moviment popular) és que aquesta enorme pressió, imprescindible per a l’èxit del canvi i, per tant, impossible d’evitar, farà esclatar el marc actual dels partits catalans, de manera que, cas de produir-se la independència, a nivell de partits polítics res no continuarà sent allò que era i que la pràctica totalitat de l’estructura actual dels partits –hagin estat o no hagin estat favorables al procés–, desapareixerà; potser amb una sola excepció. Pensar així aclareix les reticències fèrries de determinades posicions i els comportaments polítics a banda i banda de l’arc parlamentari.

I tot això ens porta al punt final d’aquesta reflexió, a tenir clar que tant si el resultat és positiu respecte de la constitució d’un nou país com si arribés a ser negatiu, l’independentisme català mobilitzat té una laboriosa feina a fer en els sectors menys motivats, en aquest aspecte, de la societat catalana, una feina que, fins fa quatre anys, i per confort, molts de nosaltres hem deixat en mans d’organitzacions socials, subvencionant amb diners el que ens hem volgut estalviar en presència i contacte humà, defugint sovint les incomoditats dels diàlegs aspres o de les situacions de controvèrsia que inevitablement comporta aquesta tasca (com molts hem pogut comprovar a bastament aquests darrers dos anys).

En el cas d’un resultat positiu, durant un període excepcional de caire constituent, aquest segment majoritari (o hegemònic si es guanyen les eleccions per majoria absoluta de vots) haurà de continuar aprofundint en el procés de construcció del nou país en estreta col·laboració amb aquells altres sectors polítics que s’hi vulguin implicar, treballant de valent en els àmbits més desprotegits, marginats i contraris al procés de la nostra societat.

Ens és evident que no tot pot quedar en senzilles paraules o en bones intencions, cal que aquest moviment de respecte i integració es manifesti a la pràctica en mesures polítiques inequívoques d’ordre estructural que comencin, per exemple, per prioritzar la rehabilitació dels barris marginats, del seu entorn natural, dels seus serveis públics, començant per l’ensenyament i acabant pel transport, o per articular a nivell nacional un servei de voluntariat a gran escala que permeti abordar generosament els reptes més grans de Catalunya, des de les urbs a la pagesia passant pel món natural.

És des d’aquesta comprensió del més enllà del 27-S que els sectors de població catalana no independentista hauríem d’entendre la oportunitat extraordinària que representen aquests moments, que per primera vegada a les nostres vides se’ns obre clarament la possibilitat d’intervenir decisivament en el poder polític, independentment de la sinceritat que podem atorgar a determinades elits dirigents catalanes i del lapse de temps que aquest procés pot durar: l’oportunitat se’ns obre al davant! (*)

Hem d’entendre que el fet que som absolutament necessaris per a l’èxit del nou projecte ens atorga un paper molt important a l’hora de decidir, per exemple, els articles de la futura constitució catalana.

Allò que no va ser possible per als nostres besavis, avis i pares, allò pel que van patir, des de l’escarni d’haver d’abandonar la seva terra fins a la lamentable manera com tants dels nostres antecessors van haver d’instal·lar-se a Catalunya pot ser, en certa manera, restaurat. I sense anar en contra de res ni de ningú, solament fent-nos responsables d’allò que ens pertany.

S’ha dit repetidament que la política parla molt poc de l’amor i que la major part de les vegades que ho fa és per utilitzar-lo com a patriotisme. És cert. També ho és que parlar del que hem viscut i de com ho hem viscut ens fa vulnerables davant dels altres. Per això aquesta mar de fons que ha empès al sobiranisme fins a les sorprenents cotes de compromís actual ha estat tan reàcia a utilitzar els sentiments com a argument. És una posició prudent, però el fet de no parlar-ne no vol dir que aquestes raons no existeixin ni que no siguin poderoses. Ho són força més que les econòmiques, tots ho sabem. De la mateixa manera, aquest enorme flux en calma, però vivent, que representen els milers i milers de ciutadans contraris al procés, molts dels quals viuen en els barris més marginats de Catalunya, no pot parlar obertament del seu patiment també ancestral. Sovint, l’insult o el menyspreu cap a l’independentisme manifesten, indirectament, la seva rebel·lió. No somien truites, sabem que períodes com els que vindran són històricament excepcionals i que tenen el seu cicle, però per diverses raons ens ha tocat a nosaltres de viure’ls.

No els desaprofitem!

Text de Jaume Bonaventura Ivars, voluntari de l’ANC de Sant Cugat

Sant Cugat, 7 de setembre de 2015

(*) Nota de l’autor sobre la utilització de la primera persona del plural en l’article:
L’ús de la primera persona del plural per referir-nos al conjunt dels catalans (“nosaltres” en lloc de “ells”) posa de manifest la voluntat d’inclusió. És un matís afegit que, si s’entén, pot fer pensar en altres termes.