Ana María González Málaga ens ha fet arribar una carta amb la seva experiència i el seu sentiment envers la independència de Catalunya.

A l’ANC de Sant Cugat estem molt agraïts a l’Ana María per voler compartir aquest text, ple de sentiment, amb tots nosaltres.

Tot seguit, us transcrivim la carta de l’Ana María.

Vaig néixer a Sevilla fa ara 60 anys. Tota la meva família i els meus avantpassats són andalusos i em sento profundament orgullosa de la terra on vaig néixer i de la seva gent.

Tenia 4 anys quan la meva mare, com molts millers més d’emigrants, va decidir traslladar-se a Catalunya per tal que jo tingués un futur millor. Ella va tenir molts dubtes i molta por però es va arriscar. Durant la meva infància observava fets que no entenia però que ningú em va explicar: l’expressió de por d’una nena catalana de l’escola quan li exigien que demanés permís en castellà, la humilitat i la por d’alguns adults catalans quan defensaven la seva llengua o els seus costums o el despotisme d’alguns que volien imposar la forma de fer castellana.

Quan vaig créixer vaig començar a entendre coses. Em vaig inscriure en un curs de català perquè la meva mare em va ensenyar que “el saber no ocupa lugar” i em va sorprendre que mai, mai cap català se’n rigués dels meus errors lingüístics. Més tard vaig començar a treballar en una entitat catalana on se’m van donar les mateixes oportunitats que a tots els empleats malgrat la meva condició de no catalana. Amb els meus amics alternàvem les dues llengües automàticament sense cap problema i vaig acabar d’enamorar-me de la forma de fer catalana quan vaig formar part d’una colla castellera.

Tot i això la independència m’era indiferent. No la creia necessària. Almenys a mi m’ho semblava. Ara, als meus 60 anys, davant l’actual situació, vull transmetre aquí, públicament, des del meu origen castellà i andalús, el meu amor per aquesta terra que és Catalunya i per la seva gent de la que sento que formo part. Vull la independència de Catalunya i no perquè, com insisteixen molts, vulgui separar-me, sinó perquè crec fermament que no es pot trepitjar la història, la cultura, la llengua ni la forma de fer d’un poble. Crec que no és ni sa ni lícit. Quan els nostres fills creixin s’independitzaran i això no vol dir que se’n oblidaran de nosaltres. Més aviat ens continuaran estimant i respectant en la mesura que els ajudem a ser ells mateixos.

Als meus paisans, andalusos o d’altres parts que un dia vàreu arribar a aquesta terra: tornem ara a Catalunya amb el nostre recolzament l’oportunitat que un dia ens va donar. Llegim la història d’aquest país: Ser lliures és el seu dret! Potser correrem riscos, potser haurem de treballar de valent però…no ho van fer per nosaltres els nostres pares? Doncs lluitem per donar als nostres fills un país diferent i, jo n’estic segura, millor.

Des del respecte i l’amor pels meus orígens lluitaré per aquesta la meva Catalunya sigui lliure.

Visca Catalunya!