En una coneguda obra de teatre del famós dramaturg Samuel Beckett dos personatges es passen tota l’obra esperant l’arribada d’un tal Godot, que no arriba mai. En una situació semblant es troben tots aquells que encara defensen la possibilitat alguna mena d’encaix de Catalunya dins d’Espanya.

Portada de l’Estatut de Núria de 1932. Redactat durant el període de la Generalitat republicana i derogat pel dictador Franco.

Des de fa més de cent d’anys i des d’un ampli ventall d’opcions polítiques s’han cercat solucions, i totes han acabat igual: la Mancomunitat de Catalunya suprimida pel dictador Primo de Rivera, la Generalitat republicana suprimida pel dictador Franco i la Generalitat sorgida de la transició escapçada per la sentència contra l’Estatut del tribunal constitucional espanyol.

L’estat espanyol no només ha tancat totes les portes, sinó que gaudeix d’una llarga tradició de promeses incomplertes.

Com podrem, doncs, federar-nos ( i molt menys confederar-nos), si l’altre no vol? Com ens podem refiar de les promeses d’un canvi de constitució després de tants enganys (recordeu el “respetaré el estatuto que salga de Cataluña”) malgrat la promesa vingui ara de forces presumptament  renovadores?

Els qui com Vladimir i Estragon, els personatges de l’obra de Beckett, vulguin seguir esperant indefinidament, que ho facin; però nosaltres anirem fent via, perquè necessitem el més ràpid possible disposar d’un estat propi que garanteixi la justícia social, aprofundeixi en els valors democràtics i respecti  la nostra dignitat com a poble.

Per la justícia social, per la democràcia i per la dignitat, nosaltres començarem a construir la República Catalana.

Text de Francesc Salvador, responsable de l’àmbit de formació i missatge de l’ANC de Sant Cugat