Miro aquestes urnes de cartró, senzilles i barates,

entranyables –com s’estima el que és difícil d’aconseguir!-,

amb dues finestres transparents,

com si fossin un camí nou, inescrutable encara:

quants insults contra elles, quantes amenaces,

quants tribunals per fer il·legal allò més normal:

la veu, la llibertat, la suma, l’explotació, el pacte!.

Que difícil és la democràcia de debò!:

no tan sols votar uns partits cada quatre anys,

sinó tenir present l’altre, els altres,

la diversitat d’objectius i raons,

evitar l’insult i la mentida,

procurar que no hi hagi vençuts del tot ni vencedors del tot

sinó un lloc digne per a tots,

ponderat i matisat segons els vots,

però no un esclafament dels uns ni un xec en blanc als altres.

Miro aquestes urnes, que inviten a pensar per tu mateix,

a ser tu mateix, a decidir per tu mateix,

a triar el sí, el no, el vot en blanc…