“I sembla com si fos ahir”, comentàvem al sortir de La Unió.

La pel·lícula ens va permetre reviure totes i cadascuna de les emocions que vam viure plegats fa un mes: la recança per la pluja insistent del matí, el neguit contingut per si la cadena no es tancava en algun punt, l’emoció inconfessable al sentir repicar les campanes a les 17:14  i finalment l’alegria de veure complert amb escreix el nostre objectiu, una reivindicativa cadena ciutadana al llarg de 400 Km de territori català.

I tot, com recordà en Vicenç Alegre, el coordinador de la Via a Sant Cugat, gràcies a l’esforç i la tenacitat dels 30.000 voluntaris que treballaren durant mesos per fer-ho possible. A ells, i molt especialment a en Vicenç i els voluntaris de Sant Cugat, gràcies de tot cor.

Acabem amb les paraules que en Manel Porta, coordinador de la nostra territorial, ens adreçà tot just finalitzada la pel·lícula, ja que trasllueixen la nostra forma de ser i de sentir com a poble.

Quan el duc de Berwick va entrar a Barcelona l’endemà de la desfeta va quedar estranyat de veure com els ciutadans derrotats estaven treballant a les botigues i als tallers com si no hagués passat res del que va passar. És que als catalans no ens agrada llepar-nos les ferides, als catalans ens agrada mirar endavant.

Dos-cents noranta-nou anys més tard ens hem enllaçat de mans des de més amunt del Pertús fins a més avall d’Alcanar, i podem sentir-nos-en orgullosos.

Orgullosos, però no cofois, sentir-se cofois seria com si els defensors de Barcelona haguessin perdut el temps llepant-se les ferides i nosaltres no volem perdre el temps perquè no ens en sobra cap a la independència i volem fer-ne via.

Aquesta Via Catalana cap a la Independència  va ser maca, sí, vam donar una lliçó de pau en democràcia i llibertat, també, però la feina no ha acabat.

No tan sols no ha acabat sinó que es presenta més dura que mai, perquè ja fa temps que des del centre han començat la guerra contra nosaltres. Ja no ens bombardegen, com han fet tantes vegades, ara ens ataquen amb armes molt més subtils. Ens ataquen amb pressupostos restrictius i miserables, ens ataquen amb lleis d’educació pensades per anorrear la nostra llengua…

Ells tenen les eines pròpies dels estats, són armes poderosíssimes, que nosaltres (encara) no tenim. Però nosaltres, ara, tenim una altra força molt més potent encara: tenim el poble, organitzat per defensar el seu futur.

Ara, com sempre, i més que mai som un sol poble, per això saludem aquest col·lectiu de ciutadans vinguts de fora que sense renunciar a la terra dels seus pares i dels seus avis saben que aquesta és també ara la seva terra i sobretot la terra dels seus fills i dels seus néts i volen defensar el seu futur. Enviem des d’aquí una fraternal abraçada a la gent de Súmate.

Amb la força de la nostra unió diem als nostres governants que poden confiar en nosaltres, que poden comptar amb en nostre suport. I ho demostrem amb fets.

Fa alguns mesos vam endegar una acció per fer palpable aquest suport, la campanya “Signa un Vot per la Independència” amb la que amb instàncies signades demanem al nostre Parlament que faci el que calgui a fi que no més tard del 31 de maig de l’any vinent convoqui el poble a un referèndum per demanar-li si vol la independència. Li demanem també que si l’Estat espanyol impedeix aquesta consulta o que si essent el resultat afirmatiu no el reconeix, els representants electes del poble de Catalunya en declarin la independència.

I finalment deixeu-me acabar recordant les paraules d’un poeta que enfilava una agulla amb el fil d’un propòsit, Miquel Martí i Pol:

Tenim a penes el que tenim i prou:

l’espai d’història concreta que ens pertoca,

i un minúscul territori per viure-la.

Posem-nos dempeus altra vegada

i que se senti la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.